El mundo según Casciari

Leí una vez que la Argentina no es mejor ni peor que España, sólo más joven. Me gustó esa teoría y entonces inventé un truco para descubrir la edad de los países basándome en el ’sistema perro’. Desde chicos nos explicaron que para saber si un perro era joven o viejo había que multiplicar su edad biológica por 7. En el caso de los países hay que dividir su edad histórica entre 14 para saber su correspondencia humana. ¿Confuso? En este artículo pongo algunos ejemplos reveladores.

Argentina nació en 1816, por lo tanto ya tiene 190 años. Si lo dividimos entre 14, Argentina tiene ‘humanamente’ alrededor de 13 años y medio, o sea, está en la edad del pavo. Es rebelde, pajera, no tiene memoria, contesta sin pensar y está llena de acné (¿será por eso que le dicen el granero del mundo? Casi todos los países de América Latina tienen la misma edad y, como pasa siempre en esos casos, forman pandillas. La pandilla del Mercosur son cuatro adolescentes que tienen un conjunto de rock. Ensayan en un garaje, hacen mucho ruido y jamás han sacado un disco.

Venezuela, que ya tiene tetitas, está a punto de unirse a ellos para hacer los coros. En realidad, como la mayoría de las chicas de su edad, quiere tener sexo, en este caso con Brasil, que tiene 14 años y el miembro grande. México también es adolescente, pero con ascendente indígena. Por eso se ríe poco y no fuma ni un inofensivo porro, como el resto de sus amiguitos, sino que mastica peyote, y se junta con Estados Unidos, un retrasado mental de 17, que se dedica a atacar a los chicos hambrientos de 6 añitos en otros continentes.

En el otro extremo está la China milenaria. Si dividimos sus 1,200 años por 14 obtenemos una señora de 85, conservadora, con olor a pipí de gato, que se la pasa comiendo arroz porque no tiene -por ahora- para comprarse una dentadura postiza. La China tiene un nieto de 8 años, Taiwán, que le hace la vida imposible. Está divorciada desde hace tiempo de Japón, un viejo cascarrabias, que se juntó con Filipinas, una jovencita pendeja, que siempre está dispuesta a cualquier aberración a cambio de dinero.

Después, están los países que acaban de cumplir la mayoría de edad y salen a pasear en el BMW del padre. Por ejemplo, Australia y Canadá, típicos países que crecieron al amparo de papá Inglaterra y mamá Francia, con una educación estricta y concheta, y que ahora se hacen los locos. Australia es una pendeja de poco más de 18 años, que hace topless y tiene sexo con Sudáfrica; mientras que Canadá es un chico gay emancipado, que en cualquier momento adopta al bebé Groenlandia para formar una de esas familias alternativas que están de moda.

Francia es una separada de 36 años, más puta que las gallinas, pero muy respetada en el ámbito profesional. Tiene un hijo de apenas 6 años: Mónaco, que va camino de ser puto o bailarín… o ambas cosas. Es amante esporádica de Alemania, camionero rico que está casado con Austria, que sabe que es cornuda, pero no le importa. Italia es viuda desde hace mucho tiempo. Vive cuidando a San Marino y al Vaticano, dos hijos católicos idénticos a los mellizos de los Flanders. Estuvo casada en segundas nupcias con Alemania (duraron poco: tuvieron a Suiza), pero ahora no quiere saber nada con los hombres. A Italia le gustaría ser una mujer como Bélgica: abogada, independiente, que usa pantalón y habla de política de tú a tú con los hombres (Bélgica también fantasea a veces con saber preparar espaguettis).

España es la mujer más linda de Europa (posiblemente Francia le haga sombra, pero pierde espontaneidad por usar tanto perfume).. Anda mucho en tetas y va casi siempre borracha. Generalmente se deja follar por Inglaterra y Después hace la denuncia. España tiene hijos por todas partes (casi todos de 13 años), que viven lejos. Los quiere mucho, pero le molesta que, cuando tienen hambre, pasen una temporada en su casa y le abran la nevera.

Otro que tiene hijos desperdigados es Inglaterra. Sale en barco por la noche, se tira a las pendejas y a los nueve meses aparece una isla nueva en alguna parte del mundo. Pero no se desentiende de ella. En general las islas viven con la madre, pero Inglaterra les da de comer. Escocia e Irlanda, los hermanos de Inglaterra que viven en el piso de arriba, se pasan la vida borrachos y ni siquiera saben jugar al fútbol. Son la vergüenza de la familia.

Suecia y Noruega son dos lesbianas de casi 40 años, que están buenas de cuerpo, a pesar de la edad, pero no le dan bola a nadie. Cojen y trabajan, pues son licenciadas en algo. A veces hacen trío con Holanda (cuando necesitan porro); otras, le histeriquean a Finlandia, que es un tipo medio andrógino de 30 años, que vive solo en un ático sin amueblar y se la pasa hablando por el móvil con Corea.

Corea (la del sur) vive pendiente de su hermana esquizoide. Son mellizas, pero la del norte tomó líquido amniótico cuando salió del útero y quedó estúpida. Se pasó la infancia usando pistolas y ahora, que vive sola, es capaz de cualquier cosa. Estados Unidos, el retrasadito de 17, la vigila mucho, no por miedo, sino porque le quiere quitar sus pistolas. Israel es un intelectual de 62 años que tuvo una vida de mierda. Hace unos años, Alemania, el camionero, no lo vio y se lo llevó por delante. Desde ese día Israel se puso como loco. Ahora, en vez de leer libros, se lo pasa en la terraza tirándole piedras a Palestina, que es una chica que está lavando la ropa en la casa de al lado. Irán e Irak eran dos primos de 16 que robaban motos y vendían los repuestos, hasta que un día le robaron un repuesto a la motoneta de Estados Unidos y se les acabó el negocio. Ahora se están comiendo los mocos.

El mundo estaba bien así, hasta que un día Rusia se juntó (sin casarse) con la Perestroika y tuvieron como docena y media de hijos. Todos raros, algunos mongólicos, otros esquizofrénicos.

Hace una semana, y gracias a un despelote con tiros y muertos, los habitantes serios del mundo descubrimos que hay un país que se llama Kabardino-Balkaria. Un país con bandera, presidente, himno, flora, fauna….y ¡hasta gente! A mí me da un poco de miedo que aparezcan países de corta edad, así, de repente. Que nos enteremos de costado y que, incluso, tengamos que poner cara de que ya sabíamos, para no quedar como ignorantes Y yo me pregunto:
¿Por qué siguen naciendo países, si los que hay todavía no funcionan?

Hernán Casciari

Un’altra vita

Muchas veces nos cuesta superar esos retos que nos rondan por la cabeza. Cuando nos decidimos a decir que sí, a tomar ese vuelo en dirección otra ciudad para vivir en ella medio año, es cuando empiezan las despedidas, los “echaré de menos”… y todo esto sólo te lleva a un punto en tu vida. Un punto totalmente nuevo y diferente al cual te enfrentas con trescientos temores, pero reunes el valor para hacerlo. Decides subir al avión porque hay algo que te dice que ahora es el momento de hacerlo. Te das cuenta de que todo lo que tienes, lo que realmente tienes y has dejado en tu ciudad, en tu pueblo, lo vas a seguir teniendo ahí;  siempre que vuelvas va a estar igual que cuando te fuiste. Entonces es cuando empiezan a preocuparte otro tipo de cosas como:  ¿esto está hecho para mi? ¿no fue una decisión un tanto precipitada?… Llega un momento en que decides pensar que es normal tanta preocupación de golpe. Es normal preguntarte un sinfín de cosas que antes ni si quiera te habías planteado. Cuando sabes que lo que te pasa es incluso necesario para todo lo que llegará después, empiezas a disfrutar de todo lo que te rodea en este nuevo mundo, esta nueva ciudad, nueva gente, nuevos horarios, comida… El primer contacto real con tu nueva vida la disfrutas intensamente. Lo haces porque todo es nuevo. Y como dice James Redfield la experiencia produce una impresión de misterio y excitación y, como resultado, nos sentimos más vivos. Es una de las muchas razones por las que decidí venir. Quería coger rumbo pero no sabía hacia donde, y por circunstancias de la vida o casualidad (¿existen realmente?) llegué hasta este punto que no ha hecho más que empezar.

Mireia

Alarmismo en los medios sobre la Gripe A

Gripe porcina, Gripe nueva o Gripe A son varios de los nombres con los que se ha denominado la gripe originada en México. Al principio eran sólo unos pocos los afectados, pero cada vez el número de contagiados ha aumentando en todos los países del mundo. El pánico entre los ciudadanos ha crecido considerablemente, incluso en los centros de atención primaria se registraron el doble de las visitas habituales, pero ¿es realmente es tan grave como parece? ¿o los medios han contribuido alarmando la situación?

“En México está muriendo gente y aquí también puede pasar”. Esta es la idea que retienen los ciudadanos pese  a los constantes esfuerzos de las autoridades sanitarias por rebajar los efectos de esta nueva gripe. Los expertos consideran que el exceso de información sumado a la falta de coherencia de algunos mensajes de las autoridades alimenta la alarma social que existe respecto la enfermedad. En España no se ha llegado a cancelar los vuelos a México durante esta semana, como ha ocurrido en otros países del mundo. Aun así, las personas que vinieron del país azteca las  últimas semanas no han dudado en hacerse una revisión médica por si eran posibles portadores de la gripe A.

Tratamiento de la notícia en diferentes medios de comunicación nacionales:

1. La Vanguardia
2. El País
3. El Periódico
4. El Mundo
5. La Razón
6. RTVE

Pero ¿realmente está sucediendo tal como lo cuentan?

Video Youtube:

Lo que sí que está claro es que esta nueva gripe ha hecho saltar la alarma social entre los españoles, sobre todo en internet, donde en los últimos días se han realizado más de 200 mil consultas sobre la crisis sanitaria, según la empresa Sofres, especializada en medición de audiencias.

La gripe porcina afecta a muchas personas cada año y suele encontrarse en aquellos que han estado en contacto con cerdos de forma ocupacional, aunque también puede transmitirse persona a persona. Los síntomas de esta gripe son muy parecidos a los de la gripe humana: fiebre repentina, tos, dolor en las articulaciones, falta de apetito, vómitos, congestionamiento nasal y malestar general. Aparentemente no iríamos al médico ante tales síntomas de una gripe corriente, pero desde la aparición de la gripe porcina se ha disparado el número de pacientes que acuden a los centros sanitarios.

Según psicólogos de la Universidad de Barcelona , quizás no hace falta tanta información sino que ésta sea más real. A su entender, el mensaje de la OMS (Organización Mundial de la Salut) de elevar la alerta mundial, sumado al goteo constante de nuevas declaraciones, en su mayoría no confirmadas, sólo aumenta la sensación de vulnerabilidad entre la población. La única forma de paliar esta situación es proporcionar a la gente información veraz  y consejos para afrontar esta nueva situación.

 

Laura Gómez, Cristina Orriols, Mireia R.

Casualitat?

Aquest matí he sortir de la universtitat perquè havia de fer-me unes fotos de carnet per fer el papeleo d’Erasmus i ha sigut tota una aventura. Sempre dic que el que no em passi a mi no sé a qui li passarà, doncs avui ho he acabat d’aclarir. Em dirigeixo al cotxe, vehicle habitual del qual depenc totalment ara per ara, i em poso en marxa en busca d’algun lloc proper (per no trigar massa estona perquè faltava repassar apunts d’un examen) i començo a baixar pel carrer de La Salle d’arquitectura que està sota la meva i que ara no recordo el nom. Començo a baixar per aquí perquè em sonava que a Muntaner hi havia el típic Fotoprix. Passo per davant de la porta de la universitat d’aquitectura i casualment m’he fixat amb una moto blava que estava a la vorera amb un noi pujat a sobre i que es dirigia a incorporar-se al dens trànsit barceloní. A tot això, anava fumant un cigarret i escoltant la meva estimada música, tota aliena al que passava fora del vehicle. Segueixo baixant el carrer i paro al semàfor, la moto blava emocionada m’avança a mi i al cotxe del davant i es disposa a saltar-se el semàfor. Passa i al girar a mà dreta (és obligatòri en aquell carrer) rellisca a la curva i cau d’una manera una mica estranya… El conductor del cotxe del davant ha decidit frenar en sec, la qual cosa ha provocat el meu ensurt i principi de nerviosisme. He sortit del cotxe sense pensar en res més i he corregut fins al jove de la moto blava que estava al terra mig ajupit. El primer que he pensat és “típic noi jovenet que se sent el rei del mambo sobre la moto” però òbviament no he exterioritzat la frase. S’ha aixecat d’un vot i s’ha tornat a col·locar sobre la moto com si res hagués passat. La meva cara en aquell moment ha estat de fotografia perquè no m’ha donat temps ni de preguntar-li si estava bé, només m’ha aixecat la mà com dient “merci pel que anaves a fer” i adiós muy buenas.

A partir d’aquí m’ha quedat la por al cos. He recordat els meus petits incidents quan tenia l’estimada Scoopy 50cc i m’he posat a conduir com un avi, amb tots els respectes. No és que em tremolessin les mans ni molt menys, però veure que un motociclista es cau davant teu al terra impacta lleugerament. I segueixo amb l’aventura matinal. Torno a pujar al cotxe i em dirigeixo a l’estimat Fotoprix que creia que estava a Muntaner. Arribo a plaça Bonanova, un caos de plaça, molt maca i renovada, però petita i mal distribuida pel trànsit. Em paro al semàfor, tot bé. Segueixo baixant fins que creu-ho dos carrers i per casualitats de la vida veig pel retrovisor esquerra una altra moto que venia rapideta pel carril del bus [Muntaner té 3 carrils, un dels quals és el del bus i taxi; jo circulava pel de l'esquerra]. Aquesta era la típica d’autopista que dic jo, grossa i amb una maleta (més conegut en llenguatge de motor com: porta bultos) al darrera. Venia tota embalada avançant els cotxes per la dreta [greu error] i quan s’ha trobat amb l’autobús a la parada ha girat bruscament els 2 carrils on s’ha trobat un cotxe mal aparcat en doble fila. No sabria explicar perquè però quan l’he vist arribar al cotxe i uns segons abans de que caigués he decidit encendre els warnings pel que pogués passar [cal recordar el que m'acabava de passar?]… El resultat ha sigut que el motorista davant meu per segona vegada en menys de 5 minuts, ha caigut d’una manera bastant espantosa. Tal qual l’he vist he posat el fre de mà i amb el cotxe encès i les finestres obertes [tot preparat perquè em robessin] he baixat corrents per aixecar-li la moto de sobre perquè li estava xafant la cama i no es podia moure. Trigaré a oblidar la cara d’espantat que portava, les mans brutes de l’asfalt i el pantaló trencat que deixava veure els genolls i tormells rascats. En menys de 5segons ha començat a parar-se la gent que estava a la vorera, inclús els de la parada del bus que anaven a agafar-lo i que l’han perdut per ajudar-lo. Hem aixecat com hem pogut la moto i el noi, per sort, només tenia rascades i magulladures. Estava espantadíssim, devia tenir uns 30 anys, de complexió petita i esquifit, se sentia atabalat per tota la gent que s’ha juntat en un moment. Coses de la vida, hi havia un agent de policia que baixava caminant per la vorera del mateix carrer i ens ha ajudat. Hem trucat a l’ambulància i abans de que jo marxés ja ha arribat.

 

La qüestió de tot aquest tema que, ho sento, sona una mica escabrós però és real, és que moltes vegades passen coses per casualitat. Amb això no vull dir que tot el que ens passa tingui una explicació; si fos així, no ho podriem assimilar. La casualitat a vegades porta a un lloc, un moment, una situació que potser havia de passar. He marxat d’allà pensant si m’havia tocat viure allò per alguna cosa. Si el fet de creuar-me amb els dos motoristes en menys de 3 minuts i que passés tot això era qüestió de casualitat o si realment les coses passen per algo. Sincerament, sóc més partidaria de pensar que tot té un perquè. La casualitat existeix quan allò havia de passar. Potser se li hauria de canviar el nom? Ja en buscaré un de nou…

 

Mireia R. (ja tinc les fotos de carnet)

Anàlisis de la sèrie de televisió Perdidos

Des dels orígens de la humanitat, l’home ha estat dotat amb el do de la curiositat

1. Horari d’emissió i canal televisiu

Actualment la sèrie s’emet al canal Cuatro, on estan passant la 1ª temporada. Els horaris han variat des de la primera emissió, però ara emeten 3 capítols els caps de setmana: diumenge a les 13:35, 16:19 i 17:09. La graella d’emissió els caps de setmana gira entorn de l’entreteniment; els canals generalistes com Cuatro, trien les sèries com a reclam d’audiència.

Cuatro és un canal de televisió generalista privat d’ambit nacional que actualment emet en analògic i en digital. Pertany al grup de comunicació PRISA a través de les accions de Sogecable, l’empresa propietat d’aquest grup mediàtic que produeix continguts audiovisuals, adquireix drets de pel·lícules i els gestiona. Va començar a emetre el 7 de novembre del 2005 amb Iñaqui Gabilondo presentant la cadena i impulsada per l’actual govern socialista. No va néixer com una nova televisió, sinó emetent per la mateixa freqüències que el Canal+, ja que es van modificar les condicions d’emissió de la concessió de Sogecable.

En aquell moment la segmentació d’audiència estava en plena situació de competència perquè era un moment en què alguns canals de televisió en analògic apostaven per fer-ho en digital. Es va crear amb el precedent de que necessitaven una televisió d’interès general a la qual poguessin tenir accés els ciutadans sense haver de pagar. El govern va apel·lar el fet de que amb un canal com aquest augmentava la pluralitat en contingut; 4 anys més tard es pot comprovar. És per aquestes raons que Cuatro va sorgir en un context de forta competència i de la qual li va costa sortir-se’n. L’audiència era reticent a acostumar-se a un canal que naixia d’una manera desconeguda; a Cuatro li va costar fer-se el lloc. Gràcies a les sèries que han anat adquirint, com House o Perdidos, i els realities l’èxit ha estat possible.

La Fox té els drets d’emissió i des del 7 de maig a les 21:30 s’està emetent el primer capítol de la cinquena temporada juntament amb un capítol resum de l’anterior. Els horaris d’emissió de Perdidos a la Fox s’han modificat al llarg de les temporades que ja porten a causa de l’entrada d’altres sèries amb abundant audiència o de canvis de programació. A partir d’aquesta temporada l’hora a la que s’emetrà és a les 21:30 el primer capítol i seguidament, a les 23:19, el següent. El fet de que sigui a aquesta hora és positiu per un costat perquè l’afluència de públic el tenen assegurat i per un altre és una hora en què la majoria de persones ja han arribat a casa i no es fa tard posar-se a veure la televisió. En tots dos casos, han escollit una de les millors franges horàries [prime time] per seguir amb el misteri de la sèrie.

A l’estat espanyol i part del sud d’Amèrica la sèrie va ser traduïda per Perdidos [Lost a Estats Units] i la primícia d’emissió va ser pel canal FOX, que va vendre els drets d’emissió a Cuatro. Aquesta cadena forma part del conglomerat de 18 canals d’entreteniment que formen l’empresa Fox International Channels Espanya S.L. (FIC).

És propietat del grup News Corporation que des de fa 16 anys produeix i distribueix continguts de televisió de pagament i serveis digitals a països d’Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. Els altres canals que potser són més desconeguts a Espanya són: Fox Life, Fox Crime, FX, Cult, Next; els canals esportius Fox Sports, Speed Channel i Fuel; els de documentals National Geographic Channel, National Geographic Wild, Adventure One, Voyage i The History Channel; i el canal infantil Baby tv. A Espanya tenim la possibilitat de veure els canals Fox, National Geographic Channel i Baby tv en totes les plataformes de pagament com són Digital +, ONO o Imagenio, entre d’altres. Per això no és estrany que el canal FOX sigui un dels canals d’entreteniment amb pagament que més èxit té a l’estat. A més, l’empresa ha innovat en tecnologia i actualment aquests canals també tenen difusió en telèfons mòbil i altres serveis digitals com poden ser les PDA o IPhone. La potent empresa FIC emet en 95 operadors de tot el món i el seu abast geogràfic arriba a 350 milions de cases.

El canal FOX també s’encarrega de gestionar la Fox Broadcasting Company, amb la qual va fer la seva primera emissió el 9 d’octubre del 1986 amb la sèrie Married with children.

3. Anàlisi de la productora, cadena, director o guionistes
Els guionistes J.J. Abrams i Damon Lindelof  [fotografia] van presentar un esbós del que seria la sèrie a la cadena ABC, la qual es va fer càrrec juntament amb Bad Robot Productions per dur a terme la producció. A Estats Units, on es va emetre per primera vegada, el canal ABC va tenir la primícia. L’èxit rotund que va tenir la sèrie va propagar l’emissió a altres països llatinoamericans i de la Unió Europea on la repercussió de l’audiència també va ser multitudinària. Perdidos o Lost, com es coneix la versió americana, ha estat premiada amb un Globus d’Or i sis premis Emmy.

4. Personatges principals
El doctor Jack Shephard (interpretat per Mathew Fox) és el personatge principal de la sèrie, tot i que l’aparició de la resta de supervivents és contínua i no tenen més importància uns que altres. El fet rellevant és que el Jack compleix la figura de líder del grup i és un personatge clau en el desenvolupament de les accions.

La resta de personatges principals que intervenen a la trama són:

Kate Austen (interpretat per Evangeline Lilly): una jove fugitiva que puja a l’avió detinguda per l’agent Mars, que mor als pocs dies d’arribar a la illa. És una noia valenta i atrevida que mira pel seu propi bé però ajudant sempre als altres. Al llarg de la sèrie [1ª i 2ª temporada] es veurà involucrada en varis accidents que li trauran credibilitat i confiança a la Kate.

Kate Austen

James Sawyer Ford (interpretat per Josh Holloway): l’aparent faceta d’home tranquil i intel·lectual es veurà trencada pels seus actes a la illa. Crea desconfiança i conflicte entre el Jack i la Kate, possiblement per algun tipus d’implicació emocional que encara no s’ha desvelat.

Hugo Hurley Reyes (interpretat per Jorge Garcia): jove honrat i modest. La seva alegria i estat positiu animarà a la resta del grup quan més ho necessitin. És altruista i abans d’arribar a la illa li va tocar el pot més gran de la loteria d’Estats Units, fet que el perseguirà per haver escollit aquells números de la sort. Col·labora amb la resta per sobreviure i sovint és el personatge que més ànim aporta als que desesperats esperen amb impaciència el rescat.

Hugo Hurley Reyes

John Locke (interpretat per Terry O’Quinn): empresari frustrat postrat en una cadira de rodes que troba el seu destí a la illa. A l’estrellar-se l’avió es dona un cop a l’esquena i quan s’aixeca damunt de la sorra de la platja torna a tenir sensibilitat a les cames després d’estar 5 anys en cadira de rodes. És valent i no té por a res; és un home preparat i possiblement el més conscient de que no estan sols a la illa i que la solució no està en mirar mar endins, sinó endinsar-se a la selva. El seu caràcter xoca sovint amb el del Jack ja que comparteixen la figura del líder per coneixements i valentia. Tot i no ser un dels personatges més amables, sap tractar amb cadascun d’ells i treure’ls-hi la part més positiva d’ells.

Sayid Jarrah (interpretat per Naveen Andrews): provinent d’Iraq, el Sayid va exercir com a torturador a la Guerra del Golf, fet que el deixarà marcat per la resta dels seus dies. El tret més destacable de la seva personalitat és l’espiritualitat i calma que transmet alhora de fer els actes. La parsimònia i perseverança són dos de les qualitats més fortes. Pel seu origen i confús passat que la resta no acaba de saber, no l’ajuden a crear bon ambient, sinó més aviat el contrari. Anava al vol d’Oceanic Airlines en direcció a l’amor de la seva vida, la Nàdia.

Jin Soo Kwon (interpretat per Daniel Dae Kim): de família humil però caràcter ambiciós, acabarà portant una vida assegurada treballant pel pare de la noia amb qui es vol casar, la Sun, i amb qui haurà de fer treballs bruts. S’avergonyeix del seu pare pel fet de que era pescador, però de cara a la nova família és una deshonra. El seu handicap a la illa és protegir a la seva dona en tot moment i buscar-se la vida per ells dos, sense tenir en compte la resta del grup. Això li crearà certs problemes amb el Michael Dawson sobretot, principalment per la diferència de cultura i pensament. El fet de no parlar la llengua dels demés l’aïlla una mica més de les feines de grup però l’ambició i la desesperació per marxar d’allà el faran més fort i lluitarà amb sí mateix per enfrontar-se al que durant molts anys ha estat lluitant: el silenci.

Sun Hwa i Jin Soo

Sun-Hwa  Kwon (interpretat per Yunjin Kim): és la dona del Jin Soo. Per una decisió d’últim moment puja a l’avió amb el seu marit, deixant de banda la única possibilitat de desaparèixer del mapa i començar una nova vida. El caràcter possessiu del Jin contribueix a la indecisió per tirar endavant amb el matrimoni que cada vegada és més inestable. A la illa és quan es trobaran cara a cara i veuran què és el que necessiten. Des de petita ha rebut una educació privilegiada i ostentosa; fet que ha marcat les seves futures decisions sobre el matrimoni i l’estil de vida que porten.

Charlie Pace (interpretat per Dominic Monaghan): jove intrèpid i sense por aparent. Tocava el baix i posava la segona veu a Drive Shaft, el grup de música format amb el seu germà. La conseqüència de l’experiència amb les drogues i els dubtes que l’han acompanyat durant tota la vida es giren contra ell quan arriba a la illa, on se n’adona de que el seu grup de música no era tant important com es creia i que ha comès molts errors al llarg dels anys.

Claire Littleton (interpretat per Emilie de Ravin): amb una joventut marcada per la ràbia i la incomprensió a l’esquena, arriba a la illa embarassada de 8 mesos. Abans d’arribar a la illa té dubtes sobre l’adopció del nen, ja que per les circumstàncies que l’envolten, és difícil que el pugui treure endavant. Abans d’agafar el vol visita en dues ocasions un vident, però l’estrany comportament que té amb ella durant les sessions la fa caure en la conta de que el nadó és seu i no el pot cuidar ningú que no sigui ella. D’aquí probablement prové el caràcter sobreprotector de la jove. La desesperació, com la de qualsevol mare, per procurar el millor pel seu nadó i protegir-lo a tota costa, la duran a una obsessió que en vàries ocasions pagarà quasi amb la seva vida. Mare soltera i amb un passat amorós inestable, deixarà veure fins a quin punt arriba la histèria en moments en què la desesperació pot amb ella.

Aaron Littleton (interpretat per William Blanchete): és el nadó de Claire Littleton qui al principi no vol posar-li nom al fill per por de que els altres li prenguin.

Michael Dawson (interpretat per Harold Perrineau): arriba a la illa després de passar les primeres hores amb el seu fill, de qui fa quasi 10 anys que no sap res. La mare del nen mor uns dies abans de l’accident d’avió i el Michael es veu obligat a acceptar la custòdia del seu fill. La negació per part del fill, el Walt, a acceptar que és el seu pare el supera. Guiat per l’instint protector intentarà a tota costa des de que arriben a la illa apropar-se al seu fill que fins llavors. La tasca no és fàcil perquè han de començar de zero, però arribar a la illa és començar de nou tots dos volen el millor per la relació.

Michael Dawson i Walt Lloyd

Walt Lloyd (interpretat per Malcolm David Kelley): és l’únic nen que arriba a la illa i ho fa acompanyat del Michael, el seu pare,  un desconegut per ell. La relació que té amb el pare tot just comença quan es desperten a la illa i serà un repte arribar a congeniar amb ell. Alguns dels supervivents diuen que és especial i que té poders sobrenaturals; fet que s’anirà desvelant al llarg de la segona temporada. És un nen valent i amb caràcter que sovint s’enfronta amb el seu pare per divergències familiars ja que el Walt no accepta fins més tard que és el seu pare biològic.

Shannon Rutherford (interpretat per Maggie Grace): l’aparença ho és tot, només fa falta veure la reacció que té els primers dies quan estan acampats a la platja, l’únic que fa és prendre el sol a la platja i buscar les seves pertinences entre les restes de l’avió. El seu caràcter egoista xoca moltes vegades amb el del seu germanastre, el Boone, qui està enamorat d’ella des de fa anys i ho amaga sota una protecció quasi exagerada sobre ella. Troba l’amor a la illa quan coneix el Sayid, però no els guionistes van decidir que era un personatge poc rellevant i mor a la segona temporada.

Boone Carlyle (interpretat per Ian Somerharler): havia anat a Sidney amb l’objectiu de buscar la seva germanastre, la Shannon, que estava sent maltractada per la seva actual parella. Quan s’estrella l’avió la relació que mantenen és de despreci, tot i que el Boone en el fons sempre procura el millor per ella. És un jove intrèpid que des del principi intenta ser un dels líders del grup seguint els passos de l’aventurer Locke. En un dels intents per comunicar-se amb la ràdio mor al caure des d’un precipici; segons Locke, era un sacrifici que exigia la illa.

Danielle Rousseau (interpretat per Miria Furlan): la seva aparició desconcerta als supervivents perquè els costa de creure que els que els hi explica sigui veritat. Segons ella, va arribar amb una expedició fa 16 anys i va perdre tots els companys per una epidèmia. Els altres li van prendre el nadó que va tenir sola i des de llavors les al·lucinacions formen part de la seva ment. Té una obsessió per l’Aaron, el fill que la Claire té a la illa, i en vàries ocasions l’intenta prendre amb un fracàs per part seva ja que els supervivents de l’avió l’aconsegueixen recuperar amb Jack al capdavant.

Aquests són els personatges que formen el paper principal de la trama, al ser una sèrie que porta cinc temporades i que sovint juga amb els flashbacks i flashforwards és difícil acotar els personatges ja que cadascú té la seva vida fora de la illa i van apareixent al llarg dels capítols.

5. Trama

El vol 815 d’Oceanic Airlines provinent de Sidney i amb destinació a Los Ángeles perd el control a les 6 hores d’enlairar-se i cau al mig de l’Oceà Pacífic. La cua es trenca abans de que l’avió es precipiti al mar i la part posterior s’estrella directament a la platja d’una misteriosa illa. Els 40 supervivents que queden de l’accident s’ajuden durant els primers dies amb l’esperança de ser salvats per algun vaixell o avió que hagi escoltat la senyal de socors, però la llei del més fort no triga en apoderar-se dels que queden. El pànic, la desconfiança i el misteri són els trets característics de l’argument i fins quasi la segona temporada no es comencen a desvelar les qüestions més espinoses de la illa on es troben.

Jack Shephard

L’argument mescla flashbacks (petits retrocessos al passat) i flashforwards (visions del futur) a partir de la tercera temporada. Els detalls que donen sobre els personatges formen part d’un entramat de coincidències que apunten a un únic destí. El misteri que envolta la illa, els descobriments i les morts que s’aniran produint juguen un paper fonamental en el desenvolupament de la trama.

6. Punts forts de l’argument

La capacitat de síntesi de l’argument és un dels aspectes que més m’ha sobtat d’aquesta sèrie. El director plasma una idea en cada plànol i avança argument amb pocs minuts. Un altre aspecte rellevant són els canvis que van presentant els personatges principals, el seu caràcter s’adapta a la nova situació i cadascú s’enfronta als seus pitjors temors. És com una superació obligatòria per sobreviure en una illa deserta amb gent desconeguda.

7. Punts febles de l’argument

En temes reals, les possibilitats de que un grup de quasi 50 persones sobrevisqui en una illa deserta amb tant sols aigua dolça, els aliments que poden aconseguir i el material que han pogut treure de les restes de l’avió són bastant reduïdes. Hi ha incògnites que encara no s’han desvelat a la 2ª temporada però el fet de que sigui una  sèrie que barreja realitat i ficció és difícil apuntar punts febles de l’argument ja que no es pot comparar ficció i credibilitat.

8. Valors o contravalors que exhibeix la sèrie
La supervivència com a tema central de l’argument és el valor principal que presenta la sèrie. La convivència en situació extrema es fa més difícil quan els personatges són desconeguts, tot i que a l’avançar la sèrie es va veient que hi ha connexions entre les seves vides.

Un altre valor que exhibeix la sèrie és la capacitat de superació tant a nivell personal com de grup. Cadascú afronta d’una manera diferent tot el que els hi passa des de que arriben a la illa i comencen tot des de zero. El fet de barrejar el drama, suspens, molta aventura i petits tocs d’humor quasi sempre encapçalats pel Hurley i el Sawyer, és una tasca difícil que els productors han aconseguit plasmar.

9. Seguiment de les audiències de la sèrie (si és estrangera també dades al país d’orígen)

La programació i competència durant la setmana ha obligat a Cuatro a traspassar la majoria de continguts que més atrauen al públic als caps de setmana, sobretot les sèries i realities. Per mesurar el nivell de l’audiència s’estudia la quota de pantalla mensual o rating que és la xifra que indica el percentatge de llars o espectadors que estan veient un determinat programa de televisió valorat sobre el total de gent que està mirant la televisió. Generalment es considera que un programa és rentable quan obté dades a partir del 18% en l’horari de més competència, però amb l’entrada de nous canals generalistes com Cuatro, aquest número varia entre el 7% i el 12%.

L’empresa Taylor Nelson Sofres (TNS) ha presentat la següent evolució de l’audiència de Cuatro:

S’aprecia una lleugera evolució des de que va començar al 2005 (4,2%). És l’índex més baix que ha registrat la cadena i a partir del 2007 s’ha mantingut entre el 7% i el 8%. Fins el passat mes d’abril d’aquest any, que és quan ha presentat els resultats l’empresa TNS, s’ha mantingut en el 9%, segurament per l’adquisició de noves sèries i presentació de programes; també perquè l’audiència s’ha acostumat a veure aquest canal i s’ha fidelitzat mica en mica. Aquestes dades certifiquen que el procés d’adaptació de Cuatro no ha estat fàcil.

La sèrie Perdidos ha contribuït a arribar a aquest 9% d’audiència. El portal Ver Tele que analitza els nivells d’audiència de tots els canals de televisió de l’estat, aporta la següent informació: el dissabte 2 de maig Cuatro obté els índexs d’audiència amb els capítols La polilla: 8.3% à 908.000 espectadors, El timador: 8.5% à 920.000 i Soletat: 8.4% à 917.000.
En quan a l’audiència al país d’origen, els Estats Units, va tenir una mitja de 16,1 milions d’espectadors amb la 1ª temporada i ha passat a ser referència per molts programes de televisió que han fet adaptacions similars a l’argument.

10. Públic objectiu
La presentació d’una sèrie que s’emetrà properament en un canal de televisió acostuma a delimitar el públic a qui anirà dirigit. Perdidos es va presentar com una sèrie d’intriga, misteri i aventura que apostava per un públic jove, a partir dels 13 anys i sense límit d’edat pels majors.

Els espectadors d’entre 16 i 30 és el públic potencial i el més fidel a la emissió, tot i que des de que es van posar a la venta les recopil·lacions de les 4 temporades que ja porten emetent a la Fox l’audiència s’ha bifurcat lleugerament. Si més no, és lògic que un espectador sotmès a la intriga d’una sèrie com aquesta opti per comprar la següent temporada en comptes d’esperar a l’emissió per televisió.

11. Possibles sèries de referència a l’hora d’elaborar aquesta o altres sèries posteriors que n’hagin copiat el model

El tema de la supervivència i la superació en moments de desesperació atrau audiència perquè implica curiositat i intriga; és un bon lligam per crear l’argument d’una sèrie de televisió. Pel·lícules com Robinson Crusó o l’adaptació més moderna de Nàufrag han tingut un èxit indiscutible a la gran pantalla gràcies al punt central de la trama.

El co-productor de la sèrie, Damon Lindelof, va afirmar en una roda de premsa, que les idees per començar la sèrie ja les tenien pensades des de feia anys però l’evolució d’aquesta ha anat sobre rodes i en funció de molts aspectes creatius. Els capítols de la primera i la segona temporada estaven pensats i més o menys pautats, però hi ha algunes escenes o temes que s’han exclòs o s’han incorporat a últim moment. Perdidos és una sèrie amb argument únic tot i que pot tenir un símil amb pel·lícules  antigues o sèries que giren entorn al naufragi en una illa deserta al mig de l’immens oceà.

12. Altres elements que cregueu importants:

El color de les imatges, els canvis de plànol, la composició dels enquadraments, els paisatges i naturalesa escollits i la utilització de la música en escenes clau són alguns dels elements a destacar. També s’ha de contar amb què la recreació d’escenaris tant naturals en un plató és un repte difícil d’aconseguir. Només fa falta veure les escenes per comprovar que han superat aquest handicap.

Els diàlegs i peculiaritat de cada un dels personatges i la seva història personal són un lligam que enganxa a l’espectador. Als primers capítols el pes de la sèrie recau en dos o tres personatges que representen la clau de l’argument però capítol rere capítol es van incorporant noves incògnites amb nous personatges.

Un dels aspectes més rellevants de Perdidos és la música i els efectes sonors. Michael Giacchino és el responsable de la música: violins misteriosos, percussió en moments de tensió i llampecs sonors que indiquen que vindrà un flashback.

Què simbolitza cada personatge amb relació a la seva vida passada? És una de les preguntes que més he vist en els fòrum de pàgines web sobre la sèrie. És la moraleja que decideix el destí de cadascú? Són tantes les preguntes que sorgeixen quan veus la sèrie que és difícil perdre-li el fil.

Mireia. R